10 novembre 2018, senderisme per la Collserola Indòmita

El 10 de novembre hem tornat a sortir pel pati de casa, Collserola.

I és que en general la tenim oblidada, segurament perquè la tenim cada dia al davant, perquè no té grans cims on practicar alpinisme o perquè en general tenim la gran sort de viure en un territori on el que es fa difícil és triar on anar per la quantitat de possibilitats que ens ofereix.

Sigui com sigui aquest dissabte hem tornat a fer una volta per Collserola guiant i acompanyant un grup de gent que s’han apuntat a través del projecte de rutes culturals del MACBA. Hem redescobert la Collserola que abraça 9barris, això sí, sortint un tant dels camins més trepitjats i acostant-nos al fons de la vall, als boscos tancats i a algunes fonts abandonades.

sortida collserola 10 novembre

Sortim tard, sempre sortim tard, cap a les 10.20h, i enfilem des de La Guineueta fins a Canyelles per agafar el camí que puja a la font de Santa Eulàlia. Poc més de 20 minuts de  pujada per arribar a un racó emblemàtic de la muntanya del barri. Racó, entre setmana, d’aquella gent que ja no esta obligada a treballar tots els dies, punt de trobada de gossos, famílies i gent diversa que aprofiten els bancs i l’ombra per esmorzar i desconnectar de la ciutat que està 500 metres més avall. Nosaltres fem el mateix, aprofitem aquest punt per fer una paradeta, presentar-nos una mica, explicar qui som i el que fem i arrancar de nou cap al Coll de la Ventosa i el Camí de les Aigües.

20181110_105301El Camí de les Aigües, allà on manen les bicicletes, o això es pensen algunes d’elles, ens porta fins un primer camí que baixa cap al Vallès deixant-nos a la vista esquerre Montserrat i de front Sant Llorenç del Munt i pel que arribem a la carretera del cementiri que creuant-la i reprenent la direcció cap a Barcelona ens deixa davant d’un petit camí que s’endinsa al bosc.

Aquí comença la veritable Collserola Indòmita que hem conegut en aquesta sortida. Una entrada plena de merda variopinta entre rajoles, alguns plàstics i altres regals que qui sap qui ha volgut anar deixant per a qui hi vingui després, marca d’aquella gent que ni coneix ni respecta el seu entorn.

Una entrada ferotge i bruta que ens condueix en molt pocs metres a un bosc tancat, ple de bolets i de rastres de senglars que ens deixa als peus de la Font d’en Tapioles i la Font del Ferro. Dues fonts abandonades que aprofiten el torrent natural d’en Tapioles, una creada enmig de la petita presa que talla el torrent i l’altre just al costat amb dos petits bancs i una inscripció que quasi no es deixa llegir pel pas dels anys.

20181110_114412Deixant enrere les fonts reprenem la pujada pel bosc i acabem en un sender que entre esbarzers en porta a trobar un antic pou abandonat que està a uns escassos 50 metres per sota del Camí de les Aigües on hi arribem, aquest cop a l’altra banda del pont que passa per sobre de la carretera, i que seguim en direcció la Torre del Baró pujant fins al Turó de Valldaura.

20181110_121358 Després de contemplar una estona les vistes espectaculars de Sant Adrià fins al port de Barcelona baixem cap a la Torre del Baró i el mirador on donem per finalitzada aquesta ruta per Collserola.

280 metres de desnivell positiu acumulat en 6’5 kilòmetres per passar un matí passejant al costat de casa.

Anuncios

PICA D’ESTATS, per la Vall Ferrera, 1 i 2 d’octubre

Sortim  només mitja hora més tard de l’hora que havíem dit i això ja és moltíssim, i tot i que anuncien algo de pluja, per no variar en les sortides de tot l’any, tirem direcció Llavorsí per parar a esmorzar i aquí sí que se’ns dilata una mica més la cosa…

De Llavorsí a Àreu i d’allà una pista llarga i en bastantes males condicions per un turisme amb quatre persones i motxilles, diuen que uns 11km, fins arribar a l’aparcament de la Molinassa.

Des de l’aparcament surt un camí marcat i senyalitzat en direcció al refugi de Vallferrera i un cop allà ja només haurem d’agafar un camí amb forta pendent que surt del costat de la font.

Arribem a un primer collet i continua sent evident el camí a seguir cap a la Pica d’Estats, ara puja més suau, planeja, baixa,… fins que arribem a un petit mur en el que haurem de desgrimpar sense dificultat.

Un cop superada la desgrimpada comença el camí que ens porta cap a la vall i cap a l’estany de Sotllo, creuem un pont de fusta, passem per unes passarel·les. que hi deuen ser per quan s’inunda el prat. i després d’una  pujada més arribem a l’estany de Sotllo.

 

Abans d’arribar aquí ja ens hem separat en dos grups, el primer triga poc menys de dues hores a arribar, l’altre unes dues i mitja.

Comença a ploure i després d’uns quants “millor ens quedem aquí, millor ja que hi som pugem fins a l’estany d’Estats que només hi ha mitja hora”….ens quedem i aprofitem la cabana de pastor per muntar una cuina i amb la idea de deixar, de cara a l’endemà, les motxilles i tendes per pujar sense pes cap al cim.

I avui sí, per no faltar a la tradició quedem en sortir a les 6h i entre la pluja del matí, l’esmorzar i la recollida de tendes acabem sortint a les 9h, ole!!

Mitja horeta fins  a l’estany d’Estats i en res ja estem als peus de la tartera…

La tartera és llarga i es fa llarga, puja forta fins al coll que ens fa  entrar a la cara francesa. Aquí trobem una mica de gel però no al mig del camí, no ens calen ni el piolet ni els grampons.

 

Baixem uns metres per tornar-los a pujar fins trobar un punt en el que podem anar directes a la Pica per la dreta o direcció al Montcalm pel camí que puja per l’esquerre, més suau, i que després, un cop al coll, ens portarà al Montcalm a l’esquerre i a la Pica i el Verdaguer si anem cap a la dreta.

Arribem al cim de la Pica unes tres hores després de sortir de la cabana de l’Estany de Sotllo amb una boira que a estones ha deixat veure una mica la vista dels Pirineus francesos, però no les vistes des de el cim…haurem de tornar a l’estiu.

Les fotos de rigor, estrena de bandera, plantada del CAMilo al costat de la Moreneta i petit moment per reivindicar #capcreualscims

De baixada hi ha qui aprofita per pujar al Verdaguer, 5min? i el grup del triplet que pugen també al Montcalm aprofitant que hi tornem a passar per sota de tornada. Parada tècnica per menjar i recollir a la cabana, on no som els únics que hem aprofitat per deixar-hi les coses durant el dia, i tornada cap a l’aparcament. Sortim pel camí que deixa l’estany a l’esquerre, cal fer una petita desgrimpada però sembla que així escurçem una mica, en total unes 8h des de la sortida de la cabana.

Turó de l’Home i Les Agudes, diumenge 10 d’abril

Quedem a les 8h, com sempre a La Masia de la Guineueta,sortim a les 8:30h passades…..això és el CAM 9Barris, no?? sortir a l’hora no és ni tan sols plantejable.

Arribem a Santa Fe del Montseny i tres corves més enllà aparquem a la font de Passavets, d’on comencem la nostra ruta.

Triem fer la ruta pujant primer fins al Turó de l’Home, pujant per un sender marcat i senyalitzat que fent zig-zag ens deixarà en poc més d’una hora al cim del Turó.

El camí passa per dintre del bosc, així que de forma molt agradable anem pujant alçada deixant a la nostra dreta un parell de pous de glaç i el cim de Les Agudes al que hi arribarem després.

Sortim del bosc, enfilem la pujada final i arribem al mirador i les antenes de sota el cim on el vent bufa fort, una mica d’esmorzar, foto de rigor i ja tenim coronat el sostre del Vallès Oriental. Enfilem cap a Les Agudes.

Del cim del Turó de l’Home al cim de Les Agudes podem pujar per dos camins, nosaltres triem el camí més marcat, som uns quants avui, millor fer-ho fàcil.

Una mica de neu pel camí, molta gent que com nosaltres ha aprofitat el Sol “dominguero” i en mitja horeta ja som a Les Agudes, sorpresa al veure que ens hi esperen, en realitat més als nostres “bocatas” que a  nosaltres….

Com sempre, una volta pel cim, segona foto de rigor i segon sostre comarcal , aquest cop el de La Selva.

Baixem direcció Santa Fe passant pel mig de la fageda i per la font del Briançó, una horeta de passejada en baixada tranquil·la, parlant de tot i res fins arribar al riu que havíem deixat a la nostra dreta al principi de la ruta.

Creuem el riu i ja som de nou als cotxes. 4 horetes de ruta circular sense cap dificultat i amb unes vistes i un entorn que no deixen indiferents.

 

ASCENSIÓ AL BASTIMENTS

Sortim tard, tal i com ens caracteritza, arribem a Queralbs plovent i mentre acabem de muntar motxilles surt el Sol que ens acompanyarà durant els dos dies

La pujada des de Queralbs comença amable entre boscos i passant pel Salt del Grill,  fins arribar al pont trencat que marca l’inici del tram més dur de l’itinerari. Una pujada en zig-zag que ens portarà fins al refugi de Coma de Vaca.

Tot i haver començat la sortida més tard del que preteníem, arribem al refugi a primera hora de la tarda, i que no hi hagi massa neu no ens impedeix aprofitar la que hi ha per muntar-nos un parell de pistes per poder fer el pingüí una estona abans de ficar-nos al refugi a preparar la pujada de l’endemà.

Uns caldos, una mica de te, uns vinets i uns Ducados  i a apretar-nos per dormir, nosaltres 10 i els 3  de la UEC de gràcia amb qui coincidim per fer nit. Al matí sortim dues hores més tard del que havíem previst la nit abans… molt bones intencions i molta mandra pel matí, a les 9h estem de camí cap al Bastiments.

Passem una mica de la ruta marcada, pugem per una tartera per guanyar més ràpid el coll de la marrana i en poc més de dues hores estem als peus del Bastiments a punt  per fer la última pujadeta que ens queda fins al cim.

29

A partir d’aqui comencem a trobar gent que ve des de Ulldeter i inclús qui ja esta de baixada, esta clar que intenció no ens en falta però matinar no ens agrada massa.

Últim esforç, menys del que sembla des de abaix, i ja som al cim, primer passem per la creu… perquè n’hi ha d’haver sempre una??,  i uns pocs metres més amunt arribem al cim real del Bastiments , foto de rigor…

… i baixada cap al cotxe passant pel refugi a recollir les motxilles. La propera, en breu i esperem que amb més neu!!